Inicialment es proven diferents textures de gel. No es desitja un gel massa espès, sinó que és preferible que sigui el més fluid possible. Es prova de formular amb tant amb una mescla de glicerina, propilenglicol i aigua com amb goma xantana.

​

Finalment es decideix usar el carbòmer 940. Es proven diferents graus de fluidesa del producte utilitzant usant un 0,25% de carbòmer i més o menys quantitat de trietanolamina (TEA) per a gelificar el gel [1] (Figura 1). La resta d'ingredients per a formular el gel són: aigua, propilenglicol (10%), etanol. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Figura 1. Preparació de gels amb diferent fluidesa

​

Es es deixen reposar els gels durant una setmana en condicions de refrigeració i es mesura el pH amb una tira reactiva de pH al cap d'una setmana, obtenint els següents resultats:

  - 2 gotes de TEA: gel agradable però massa fluid per untar-lo a la pell (presenta poca absorció). pH 5-6.

  - 4 gotes de TEA: gel viscós i gelificat, visualment massa viscós però fàcilment untable al amassar-lo i desfer-lo

     amb els dits. pH 6

  - 5 gotes de TEA: gel viscós i gelificat, visualment molt viscós i menys untable que l'anterior. pH 6-7.

​

La trietanolamina (TEA) és un compost que s'utilitza comunament en la formulació de productes cosmètics i farmacèutics com agent neutralitzant i formador de gel al mesclar-se amb determinats polímers com els carbòmers. Si el pH no és troba al voltant dels pH esmentats anteriorment, aquesta no gelifica.

​

Es va modificant la fórmula (s'afegeix glicerina per millorar la humectació de la pell), es baixa la quantitat de TEA a 3 gotes i es modifica la quantitat de carbòmer, ja que en algunes ocasions triga molt a gelificar. Sembla ser, que idealment els carbòmers necessiten trobar-se en unes quantitats mínimes de 0,20%, creant gels més viscosos a mida que es va augmentant el seu % [2].

​

Poc a poc també es van fent canvis en el procés. El carbòmer es comença a homogeneïtzar amb un aparell similar al ultratúrrax (DIAX 900) però crea molta espuma i es produeixen moltes pèrdues en el procés. A més a més, és necessari utilitzar aproximadament 3 g etanol 96º per a dispersar l'espuma formada, sent molt difícil fer una fórmula patró exacta.

​

Finalment s'opta per a elaborar el gel mitjançant el mètode tradicional d'imbibició, descrit al Formulario Nacional [3]. Es tracta de deixar el carbòmer dispersant-se poc a poc i de forma lliure durant unes hores a la fase aquosa. Mitjançant aquesta tècnica no és necessari utilitzar el DIAX 900 i es redueixen molt les pèrdues del procés.

​

Un cop es decideix integrar la solució aquosa amb liposomes, s'aplica la mateixa fórmula i no gelifica. En un principi, es detecta un error de càlcul, però després s'observa la necessitat d'afegir més TEA (4 gotes) i agitar més estona, probablement degut a que la solució de fosfolípids presenta un pH lleugerament més baix (entre 4 i 7). La solució aquosa de fosfolípìds substitueix parcialment a l'aigua destil·lada, de manera que la solució es torna una mica més àcida.

​

Un cop resolts tots els problemes que van sortint durant tot el procés i ja optimitzada la fórmula patró, s'elabora el producte utilitzant les següents fórmules patró (Taula 1 i 2). Es fabrica el gel de carbòmer per una banda i la solució de fosfolípids per una altra, ambdues en excés. Per elaborar 50 g de crema s'addicionen 40 g de gel i 10 g de solució de liposomes  (la solució de liposomes representa un 20% del producte final).

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Taula 1. Composició gel de carbòmer       

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Taula 2. Composició solució de fosfolípids

​

Els conservants (2-phenoxyethanol i 1,2-octanediol) s'afegeixen en quantitat suficient i de manera controlada, segons marca la normativa (Reglament 1223/2009 de productes cosmètics, annex V (Lista de los conservantes admitidos en los productos cosméticos)).

​

A l'hora d'unir la solució de liposomes amb la fase que conté el carbòmer, es prova de formar el producte final de dues maneres diferents; gelificant el gel i després afegint la solució de liposomes , o bé gelificar un cop obtinguda la mescla d'ambdues fases aquoses. Després de fer vàries proves, es prefereix la textura obtinguda al gelificar primer. De totes maneres, degut al fenomen del pH comentat anteriorment, en una primera instància al barrejar les dues fases el producte es desestabilitza i requereix d'agitació amb la vareta de vidre per a recuperar la seva estructura de gel (Figura 2). Un cop recuperada, el producte es barreja amb l'Unguator per assegurar la completa mescla de tots els components.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

Figura 2. Desestabilització del gel per addició dels fosfolípids

​

​

Al final de tot, durant l'elaboració final, s'incorporen els liposomes amb la solució hidrosoluble de proteïnes d'algues, justament amb els colorants i l'aroma (Figura 3).

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Figura 3. Operària realitzant el gel de carbòmer

​

La solució, preparada en excés (57,50 g), s'envasa finalment en un envàs transparent de vidre de 30 ml. Dins l'envàs s'hi dipositen 34,50 g, resultant una densitat aproximada de 1,15 g/ml.